Per una universitat pública, generadora de coneixement
Aquests dies s’ha fet pública una enquesta, en què han participat 35.000 joves, que inclou una variable sobre el grau de valoració de les universitats de l’Estat. Segons les dades aplegades, els alumnes de les privades estan més satisfets en el seu centre que els de la pública. A més, de les cinc universitats més ben valorades tres són privades i dues, públiques, mentre que les cinc que obtenen una valoració més negativa són de gestió pública!
Crida l’atenció que aquesta informació hagi aparegut pocs dies després que el president Sánchez anunciàs mesures que endureixen les condicions per a la creació de noves universitats privades. L’Executiu estatal pretén garantir que les universitats siguin «projectes de qualitat», amb propostes d’un report elaborat per l’Agència Nacional d’Avaluació de la Qualitat i Acreditació (amb les sigles ANECA en espanyol), l’organisme que té cura d’avaluar i acreditar la qualitat de l’educació superior.
La primera pregunta que ens podríem formular és si la població sap exactament quin és el rol de la universitat. En una entrevista concedida en Eldiario.es el passat 6 d’abril, el rector de la Universidad d’Alcalá de Henares José Vicente Saz, explica que molta gent es pensa que una universitat «és com una gran acadèmia on s’expedeixen graus i màsters per ser metge, enginyer o el que sia». Però això és un percentatge molt minso petit de l’activitat de la universitat.
Segons Saz, l’objectiu primordial és «generar coneixement, generar tecnologia i transmetre’l a la societat». Però no només en forma de patents per al món de l’empresa, sinó d’una manera molt més eficaç: «formant persones i promovent la cultura», al servei d’una ciutadania culta i formada. La universitat, per tant, és molt més del que habitualment es percep d’ella i, en cap cas, pot quedar reduïda a una simple màquina d’expedició de títols.
El cas és que els tentacles de la privatització han arribat a tots els àmbits de l’ensenyament i la formació d’ençà de l’etapa 0-3 amb concertacions a dojo fins a la universitat. Pel que fa a l’educació superior, el cas de Madrid és paradigmàtic: no s’hi ha creat cap universitat pública de fa quaranta anys ençà, però sí un bon nombre de privades, amb desenes de centres que emeten títols universitaris, ja que, com diu Saz, «és un bon negoci».
Tornant a l’enquesta que esmentàvem al començament de l’article, els motius que els joves empren en considerar que la privada és millor que la pública són dos: el nivell tecnològic i l’atenció a l’alumne. Dues premisses que poden tenir a veure amb una manca de finançament de les universitats públiques, que no poden assumir una posada al dia en l’àmbit tecnològic amb la mateixa immediatesa que les privades.
Pel que fa a l’atenció al discent, no seria gens agosarat pensar que l’estudiant d’una universitat privada és sovint tractat com a client. Un alumne-usuari a qui cal cuidar i sobretot mantenir perquè de la permanència en els estudis en depèn la solvència econòmica d’aquesta.
No podem acabar aquest article sense referir-nos a la Universitat de les Illes Balears, la nostra universitat pública, la cinquena pitjor valorada de l’Estat, tot i que obté un notable a l’hora de valorar el grau de satisfacció dels estudiants: més del 80% dels joves enquestats la tornarien a triar!
Com a sindicat majoritari als òrgans de representació del personal docent i investigador (PDI) i del personal tècnic de gestió i administració de serveis (PTGAS), des de l’STEI expressam el nostre reconeixement i suport a la UIB, alhora que refermam el compromís a continuar treballant per un bon finançament i una millora de les condicions laborals.